Creació
i Teofanía
Sonia Castaño
Pág.
12
Endinsar-se
en l’àmbit de l’invisible a través de les imatges o “formes
visibles”. Comença el que anomena “el procés de desvelament de
la realitat”, a descórrer el vel de l’ocultació, cercant la
manifestació d’una realitat amagada. El món fins ara conegut és
una realitat dubtosa i improbable, sospitosa i ambigua. Es tracta de
desvelar aquesta falsa realitat, que anomena “des-realitat”, per
poder accedir a la verdadera realitat, despullada i sense
ocultacions, que es mostra més intensa que la dimensió ordinària.
L’artista, mitjançant les seves imatges, entra en lluita amb
aquesta “des-realitat” dominant en la nostra societat actual, la
intensitat de la qual, sota el desenvolupament del capitalisme
global, ha acabat imperant, convertint-se en“un somni creat a
partir de la imatge com a vel, com a instrument social de ceguera”.
En
la tradició islàmica, l’aspecte del món com a vel, com a
ocultació (hijâb), és en
si
un element immanent del cosmos i de la relació de l’home amb ell.
Segons la
cosmovisió
islàmica, l’home actual ha confós la creació (khalq) per la
veritat increada
(al-Haqq).
Per a la cosmovisió islàmica, la comprensió del fet que el món és
creació
implica
la consciència de la veritat increada que el transcendeix i, al
mateix temps,
resplendeix
a través d’ella.
Pág.
13
La
imatge ja no és utilitzada com a vehicle de comunicació sinó com a
vehicle
de comunió, substituirà el signe pel símbol per poder expressar la
seva sospita
que
més enllà de l’aparença hi ha quelcom que sempre resta ocult.
Pág
17
Ibn
‘Arabî sosté que en el món visible existeixen llocs de visió on
es fa manifest el
regne
invisible. Aquest “món imaginal”, mundus imaginalis en llatí,
és el món de la
sensibilitat
suprasensible, el món del cos subtil, “el lloc on l’espiritual
es corporitza i el
corporal
s’espiritualitza”, com es diu en el sufisme. Així doncs, aquest
món, actua com
una
frontera intermediària entre el món intel·ligible i el món
sensible, manté un
paral·lelisme
total tant amb l’un com amb l’altre. Es desenvolupa dins de la
seva pròpia
“geografia
imaginal” i dins del seu propi “temps imaginal”. És en aquest
món on tenen
lloc
les visions, l’escenari on succeeixen en la seva veritable realitat
els esdeveniments
visionaris
i el desplegament del llenguatge simbòlic30.
Aquest
mundus imaginalis o ‘alam al-mithâl, seria, sempre segons els
nostres esquemes,
com
una tercera dimensió del real, en la que conflueixen totes les
forces físiques y
psíquiques,
l’element mateix de la seva conjunció, el “mig”, en tots els
sentits del terme,
de
la seva irradiació. El món imaginal és, en una paraula, el món
mateix, contemplat en la
seva
indivisió, abans de ser sotmès als nostres plantejaments
fraccionadors,
simplificadors,
el món en la seva glòria primera, on se situen les visions, on el
real es
transfigura31.
Henri Corbin
Pág.
25
(wahab)
Passivitat
i desig s’uneixen en aquesta experiència poètica. Uns papers al
vent en
un
carreró de Tànger ens mostren en aquest vídeo la “dansa subtil”
de les coses, la
fragilitat
i l’efímer de l’instant. Diaris, bosses de plàstic, mocadors de
paper, tots ells
destinats
a desaparèixer. Però la contemplació col·lapsa el temps de
l’instant i obre una
porta
a un altre espai sense límits. En aquest vídeo podem contemplar la
dansa eterna de
les
trobades i els comiats, ara en forma d’un diari i una bossa de
plàstic que es freguen
atrapats
en un remolí de vent. La fulla del diari s’obre, capritxosament la
bossa es posa
sobre
ella i tornen a repetir una vegada i una altra aquesta dansa eterna.
Algú passa aliè
a
l’escena desapercebuda, invisible sense l’estat de contemplació41
La
contemplació es relaciona
sempre
amb l’estat de quietud, de silenci i buidor. La contemplació és
una
acció
atenta i despresa de qui només està present “aquí i ara”. És
degut a aquest estat
que
es pot contemplar la realitat mentre que la resta de passejants
passen pel seu
costat
sense veure.
La
contemplació és un coneixement directe resultant d’una percepció
presencial. Si el desvelament consisteix en “aixecar el vel” que
oculta la veritable realitat, la contemplació és la presència o el
reflex d’aquesta realitat dins nostre, reflectint-se en el nostre
cor com si aquest fos un nítid mirall.
